Núria - Queralt 2011

Després de pràcticament un any sense escriure, torno a alimentar el blog. I es que la tercera carrera d'ultra resistència en la que participo bé s'ho mereix (la primera va ser la TransGranCanaria 2009, i la segona la cursa de cavalls del vent 2009) . Feia dos anyets que no em fotia en un "perkal" d'aquesta envergadura, i haig de dir que, un cop viscuda la experiencia, ha valgut la pena.

Eren les 5:15 quan sonava el despertador. Havia d'anar depressa, doncs a les set havia de ser a berga per agafar els autobusos. I d'allà cap a Queralbs, cremallera i cap dalt a Núria. Quedava encara més d'una hora per prendre la sortida, aixi que disposava del temps suficient per menjarme una bona amanida de patata, una peça de fruita i saludar els companys del CEI, amb els quals faig la foto de sortida.

La sortida és bastant "a ras", tot i que fins al primer control me l'agafo molt amb calma i trotant només en terreny fàcil. Tot i això, no vaig suficientment concentrat, doncs al km 6 ja vaig per terra. No és res greu, unes rascades als genolls i una mica de ferida a la ma, que netejo amb l'aigua del camelback (que duia electrolits). Una sensació interessant.... Comencem a enfilar pas dels lladres amunt, els primers metres xerrant amb en Franc Cabó de Berga. Al cap de pocs minuts però, poso un ritmet que trobo força còmode i que espero em porti fins al pas sense gastar massa. Aquesta primera pujada sempre m'havia costat horrors, enguany però la faig sorprenenment bé, i amb 55 min em planto a dalt el coll, on trobo el juanito i uns quants colegues mes que donen ànims.

És a partir d'aquest punt on li foto bastanta canya, fins a la Molina arribant amb 4h:15, km 26,5. Potser he corregut massa i ho pagui a la següent pujada..... Avituallo força i ataco el coll de pal, que se'm fa duríssim, a mitja pujada ja tinc pensaments d'abandonar. Tot i això vaig atrapant participants que m'havien passat a l'avituallament. La segona part del coll de pal se'm fa més fàcil (pq ho és) i recuperat gràcies a l'amanida de pasta de la Molina corono el coll de Pall.

A partir d'aqui començo a trotar amb el cap posat en arribar al Rebost i decidir que collons faig amb la carrera. Arribo força sencer i decideixo seguir.Porto 6h15min, km 40. Tot i això al rebost em trobo dos participants tirats a terra afectats per una baixada de tensió. Està fent moltíssima calor, s'ha de veure cada 5 min o menys i consumir sals per mantenir la tensió estable. Se que partir d'ara tot es baixada fins a Bagà i no hauria de gastar molt, però la baixada es molt tècnica, tocarà posar els tres ulls al camí per no fotre una rebrincada. Al final de la "canal mala" (el nom deu venir pq el tram està ple de pedres i pedretes, que fa que la baixada sigui mala mala....). trobo el Paco del cei. Quina alegria!! Feia molt temps que no el veia, i tot i haver passat un any complicat està a la recta final de la seva recuperació. El haver trobat en Paco, em dona forces per seguir fins a Bagà, on arribo mes sencer del que m'imaginava, km48 i 8h:00 de carrera.A Bagà hi ha molta gent que plega, tot just hem passat la meitat, però la xafegor és terrible. La seguent pujada té 800m de desnivell, així que avituallo moltíssim. Surto per atacar-la amb el Paco Robles, però ella puja un mica més ràpid que jo i m'agafa uns metres, tot i que el vaig veient a cada curva. A mesura que vaig pujant, tot i que vaig cansadíssim, vaig "recollint cadàvers". Aquesta pujada està fent mal, molt mal. Poc abans d'arribar a dalt em torno a trobar el Paco robles, que s'ha aturat un instant per agafar forces. Decideixo no parar, falta un cop de geni per coronar. Finalment arribo a dalt, destrossat, i juntament amb el bigotut Lozano encarem cap a Gisclareny, el deixo passar, doncs la baixada no és lo meu, i en aquest estat, molt menys.

Arribo a Gisclareny, km 57, 10h15 min. Aqui em venen tots els mals i em costa moltíssim seguir en carrera. A més, un corredor que també ha plegat disposa d'un cotxe per tornar cap a Berga. Osti quina temptació xicot. Però no em fa mal res, sencillament estic esgotat. Aixi que faig una parada ben llarga per menjar, veure molt i seguir. El pacte es, "si a saldes estàs igual o pitjor, estaràs legitimat a plegar". Així que al cap només i tinc un objectiu, Saldes.

Començo terriblement cansat, però a mesura que vaig passant km, assimilo el que m'he cruspit, i el repte de pujar fins a Saldes el supero, millor del que em podia imaginar uns km enrrere a Gisclareny i fins i tot, avanço a algun participant! Ha caigut la nit, i la temperatura és més agradable. .Arribo a saldes km 63, 12h:00 de carrera. Estic decidit a seguir, i se que si surto ja és per acabar, doncs només em queda per davant una terrible pujada, la última gran dificultat. Camelback ple fins dalt i a tope de sals minerals!

Començo a pujar fins al parc de la palomera. Pel camí torno a avançar participants que m'havien passat a Saldes. Em trobo millor físicament així que vaig fent a un ritme còmode.Al cap d'amunt apareix el control, rebent els participants amb, atenció, un acordió!!. Una bona amanida i ataco la Gallina pelada, atrapant a un company d'Alcanar, que s'ho està passant malament. La pujada és dretíssima, s'avança molt a poc a poc, sens dubte la pujada mes dreta de tota la carrera, més fins i tot, que el pas dels lladres.

Arribo a dalt a 2250 m, km 72 amb poc mes de 14h de carrera. Queda per davant una llarga i dreta baixada, on es patina més que no pas s'avança. La prioritat principal és protegir el turmell d'una possible rebrincada, i la segona, no caure. Arribo a Paguera bastant fins als ous de baixar i trepitjar pedres. Tinc el turmell bastant tocat per l'esforç i a més noto que el porto llagat, a més les plantes dels peus les tinc a Pekin de tant pedra. I per acabar-ho de rematar, en aquest punt el Garmin se'm queda penjat. No disposaré de més referencies fins a l'arribada.

El trajecte fins a Espinalvet, tot i que cómode es fa llarg, molt llarg. A més ja no s'entra al poble pel corriol de l'esglesia, sino que es baixa per un sender que es troba bastant (molt) més enllà. M'ajunto amb un grupet que no paren de queixar-se de la marxa, en totes les seves vessants. No m'agrada massa anar amb gent així, em posa nerviós, així que els deixo marxar. Finalment ens trobem el control, avituallo poquíssim, ja que tinc unes ganes terribles d'acabar. L'atac a Queralt es fa per una altra camí, que és parell de km més llarg i amb un recorregut molt trencacames, que a aquestes alçades, es com si estiguessis al mateix purgatori. Molta pedra, molta baixada i algun que altre "repetxo" que em fa bufar de valent. En aquesta zona m'avancen forces participants. Tinc les plantes dels peus destrossades, però a la llunyania ja veig Queralt!! És hora d'apagar el frontal, en pocs minuts començo a baixar les últimes escales de la carrera, i un cop a dintre Berga, fins i tot soc capaç de trotar, per acabar parant el crono en 19:33!!! Un gran temps, doncs les he passat molt canutes (a punt de plegar) i poder baixar de 20h es una satisfacció brutal

Menjo alguna cosa, i cap a la dutxa falta gent! Una bacaineta al cotxe i cap a caseta que estic rebentat!! Me'n vaig de Berga doblement satisfet, després d'haver aconseguit la 4º Núria Queralt, l'edició amb més desnivell de totes, i a mes fent-ho amb el millor temps que mai havia aconseguit!! GRANDEEEE!!!

Josep Bosch Collado

El UTMB haurà d'esperar

La proba reina del Ultra-trail europeu, el UTMB de 166 km i 18000m de desnivell a completar en una sola jornada, la proba amb més glamour, més prestigi i una de les més dures d'Europa, haurà d'esperar.

No ha pogut ser, i tampoc aquest 2010 podré estar a la linia de sortida de la carrera. L'any passat una indegestió m'impedia pendre part de la CCC, enguany una inoportuna recaiguda d'un esguinç de turmell em torna a privar explorar aquells magnifics paratges.Tampoc no estaré a Chamonix, doncs tot i tindre moltissimies ganes d'animar a tots els companys i amics presents perque aconsegueixin el gran repte, la carrera cau en dies laborables, i en la situació d'avui dia, no es pot jugar amb el lloc de treball.

Arribarà el moment de fer autocrítica i analitzar el perquè d'aquesta lesió mal curada (molt posiblement una falta de descans entre el final de la temporada anterior i la preparació per la marató de Barcelona, on poc setmanes després vaig patir el primer esguinç). Però ara prefereixo tenir el cap en la recuperació. De ben segur que perdo els objectius pel que queda de temporada, però el realment important es recuper-se al 100%, o si mes no, el millor posible.

Turmell dret, a 2 d'agost, després de 7 setmanes de la lesió, encara està inflat

També tocarà analitzar si cal seguir aquest camí, és a dir, les caminades de resistència i els ultres m'ho han donat tot,ja no només a nivell esportiu, sino també a nivell personal he viscut grans moments, he conegut molta gent i he fet molt bones amistats. Però de la mateixa manera també he patit grans decepcions. Tocarà analitzar si l'any que em plantejava pràcticar aquest esport d'una forma més sèria i competitiva, ha sigut l'any en que m'he lesionat més i que he acabat fent menys carreres. No cal perdre el món de vista, tot això és un hobby, paguem per practicar aquest esport.

És una afició que t'anganxa des del principi, cada vegada en vols més i més. El que l'any anterior va ser una tortura, aquest any ha de ser un joc de nens, doncs has descobert que hi ha una carrera que dobla en duresa la tortura de l'any passat, i evidenment, hi estàs inscrit. Cada vegada perds més el teu temps de lleure, i el dediques exclusivament a fer i preparar aquestes carreres. Els caps de setmana volen. El rendiment en el lloc de treball baixa(on ens guanyem la vida, no ho oblidem). Cada vegada deixes més de banda la familia i els amics per tal d'afrontar aquests reptes. I això pot pasar factura a més d'un. Torno a reptetir, això es un hobby. Cal saber dir prou, i de ben segur que en aquest període de recuperació hi haurà temps per pensar-hi.

Josep Bosch Collado

Marató de muntanya de les 3 Valls Riudebitlles-Mediona-Anoia

De nou tornava ser molt dora, 3/4 de set del matí del dissabte.La nit abans havia tingut sopar i em possava al llit gairebé a la una. Fara calor, aixi que ja vaig en maniga curta nomñes de sortir de casa. Arribo a Torrelavit amb el temps just d'escoltar el briefing, fer 4 fotos de grup i sortir. LA marató de muntanya de les 3 valls (riudebitlles-Mediona-Anoia)

És tracta d'una maratço de muntanya pseudo-organitzada, ja que, tot i tindre web i procés d'incripció, aquesta era gratuita, i erem molt pocs els que preniem part de la cursa. Corrent en prou feines si arribàvem a 10 participants! Una altra característica de la marató, és que també es podia fer en btt, ja que gran part del recorregut era força ciclable per pista, encara que hi havien trams gairabé no ciclables.
Era una marató d'orientació, ja que el recorregut no estava marcat en cap lloc. Només podíem confiar en els mapes que ens havíem descarregat a la web de la proba, i amb els GPS, així que va ser un bon moment per posar a probar el GARMIN. I la veritat es que n'estic molt satisfet, ja que al llarg dels 42 km, només vaig haver de mirar el mapa en comptades ocasions. Tot i això, constantment s'havia de consultar el GPS, doncs els organitzadors van fer passar la marató per camins i senders força "ocults"
Per altra banda també va ser una marató d'aventura, doncs només hi havien 4 avituallaments al llarg de la cursa i amb aigua únicament. És a dir, tot el menjar sòlid l'havíem de carregar a sobre, cosa que complicava, si cap, un pel més la marató. Una altra característica és que a cada avituallament havíem de resoldre voluntàriament un enigma, que bonificaria en 5 minuts el temps de la marató. D'aquesta manera, entre fita i fita podies anar pensant en resoldre l'enigma.
Sortim bastant forts, així que em vaig acomodant a les últimes posicions. Faig els primers 9 km en solitari fins a arribar al primer avituallament, en aproximadament 1 hora. Allà tot just estant sortint els maratonians que tinc just davant meu. Fitxo i llegeixo el primer enigma:
"El peix que ens fa ballar"
A mi si que em fa ballar el cap. De totes maneres no tinc els participants massa lluny. Mentre arribo a l'altre fita se m'encén la llumeta, RAP! Perfecte, ja tenia un enigma resolt! Arribo a la segona fita, km 16 en poc mes de 2 h. I Allà torno a trobar de nou els participants de la marató. El segon dels enigmes:
"El regal de reis amb millor qualitat/preu"
Carbó! aquesta era fàcil, m'ha vingut al cap de seguida!. Ara hem de fer una pujada de 350m en poc mes de 4 km. Es fa per pista, però fa molt, moltíssim calor, segurament fregant els 30ºC! De mica en mica vaig atrapant corredors, fins que arribo a dalt amb tot el grupet. Passo per la mitja, km 21 amb 2h45min. El recorregut em comença a recordar els 101 de Ronda, i allà el sol em va fer agafar una bona "pajara"...Vec molta aigua, no n'estalvio pas, doncs als avituallaments puc tornar a recarregar. Arribo a Sant joan amb 3h30 min, km 26. El següent enigma:
"L'instrument òptic menys aconsellat en fórmula 1"
Ni fava, però ja no tinc ganes de pensar, només vull acabar la marató! Comencem un tram força planer, amb una calor ofegant, tanquem el primer dels bucles de la marató després de 32 km i 4h30 de marxa. Xarro amb un corredor, que també fa travesses de muntanya, tot i que més curtes i més explosives que el que jo faig. Ens reagrupem amb tot el gruix de corredors i carreguem aigua a sant quintí. Jo no puc més vaig molt cansat, i em costa molt menjar. Em sembla que duc una bona ocellada a sobre. El sol cau amb justícia, i a la mínima que s'inclina el terreny, perdo els meus companys de grup. Vaig "ocellat" total, i decideixo no córrer més fins que no acabi. La calor és ofegant, no paro de veure aigua, però soc incapaç de fer algun trot. Van caient els km, ara molt més a poc a poc, fins que arribo a la 4º i última fita, on intento esbrinar l'últim dels enigmes:
"La modalitat de raïm que fa emborratxar a la més bella"
Uf, tot i que no estic per pensar, crec que l'encerto, M'acabeu!!
Em queden poc més de 3 km i arribo! En un tram d'escales veig que, tot i que vaig fus físicament, muscularment no em fa mal res, i això em satisfà!
A poc menys d'un km trobo una font, i tot i que ja em quesa poc, aprofito per refrescar-me, son quarts de 3 i la calor apreta de valent, freguem els 35ºC. Finalment acabo arribant amb 6h i 19 min. Per ser la 1º marató de muntanya no està malament, però la calor m'ha matat i m'ha fet agafar una senyora pajara. Si tot va normal a Andorra no hauria de patir tanta calor ni humitat, de lo contrari patiré el que no està escrit.
Una bona dutxa, un bon plat de macarrons i cap a fer la migdiada, que després de tota la calor que he passat m'ho mereixo!

Dades GPS

Josep Bosch Collado

Travessa del Montseny 2010

Corrien un quart de 4 del matí quant aquest cop sonava el desperatdor. Molt dora i sense haver descansat gaire degut a la incomoditat de dormir en un sofà. Amb la Lourdes enfilem camí a granollers on deixarem un cotxe al costat de l'estació de tren que recollirem al finalitzar la marxa.

Cop que anem un pel tard (as usually), acabem sortint 15 minuts més tard del previst, enganxant tots els taps que es formen al principi d'aquesta marxa. Comencem a pujar al Tagamanent, molta gent per tot arreu, tant pujant com baixan, la cual cosa fa que tardem mes del compte per fitxar. Un cop al pla de la calma, mirem de trotar de tant en tant, enganxant al grup del presi, el paco i tota la colla. Parlem una estona amb ells i seguim avançant. En aquest punt se'ns ajunta l'ivan, que també està preparant el UTAV. Arribem a collformic,i sense entretenir-nos massa enfilem cap al cim del matagalls. Començo la pujada tranilament a un ritme cómode, i a mitja pujada intento un canvi de ritme, per probar sensacions. Vaig a tope a 155-160 ppm i sense afluixar corono el cim del matagalls. Allà espero l'arribada dels meus companys i seguim la marxa. Baixem Matagalls i l'ivan s'escapa, mentre que la Lourdes i un servidor ens agafem la baixada amb molta precaució, doncs els dos portem els turmells "tocats".
A st Marçal, podem tornar a posar ritme i passem la meitat del recorregut amb poc mes de 4 h de marxa. Tot i haver trobat taps, encara portem un bon ritme. Just deixem l'avituallament per pujar a les agudes, trobem el grup del Maurici i Xavi, que ens venen perseguint des de la sortida. Ens veiem pujant les agudes!! La pujada la fem igual que la baixada del matagalls, amb molta precaució, doncs es una pujada molt tècnica. Ens atrapen el grup de piteus, i amb ells fem el que falta de marxa. Coronem agudes i Turo de l'home, i a partir d'aquí pràcticament es tot baixada fins a Gualba. Com que ens ha enganxat el grup de piteus, fem la baixada de forma molt relaxada tot explicant un no parar d'anèdotes.

Acabem arrbant els 4 junts a Gualba, on esperen les parelles dels piteus, acabant la marxa amb 9h i 54 min. Anem a l'estació de Gualba, i des d'allà a a Granllers amb el tren. Total, acabo arribant a casa a quarts de vuit del vespre, amb el temps just per sentir com el barça torna a guanyar la Lliga.

Dades GPS

Josep Bosch Collado

Marxa Romànica de Navàs 2010

Corrien a vora les cinc de la tarda quant aconseguia aparcar el cotxe a Navàs. Per variar anava molt tard. Per sort l'he pogut aparcar a davant les piscines, on sempre hi ha hagut les dutxes per l'arribada. Tinc el temps just de recollir el dorsal i fer-me la foto amb els companys del CEI. Saludo a la Marta Prat, que m'ensenya el nou GPS que s'ha comprat! I sense pratcicament ni poder-nos acomiadar, es dona la sortida.

La idea era agafar-s'ho amb calma. De seguida em poso a trotar molt suau, però quant surto de navàs ja no veig a cap company del CEI. Al primer km atrapo a la Txell de Reus i un company seu, amb els quals faig els primers 10 km, que pasem sobre 1h i 15 minuts. A partir d'aqui veig que començo a anar en solitari, aixi que em mentalitzo per fer la marxa pel meu compte i el millor que pugui. Intento mantenir un ritme alt mentre hi hagi llum, ja que quant caigui la nit, se que baixaré. Al cap de 3 h porto 22 km. Més del que esperava. Quant cau la nit, em poso el mp3 (que ja no em trauria fins a l'arribada a Navàs, almenys senitr el futbol i escoltar musica, no? )i escolto el mestre Puyal. Coincidint amb el final d'imfart, em ve el baixon. Estic al km 35, força cansat, sol enimg de la muntanya, i em perdo només sortir d'un control. La veritat es que se'm passa pel cap plegar i anarm-en a dormir. Abaixo el ritme, menjo i vaig molt pendent de les marques, no em vull tornar a perdre. De tal manera que en grupet de marxadors m'atrapa. Intento seguir-los i en creuar una mena de terreny pantanós, posso el peu en fals i se'm enfonsa fins a mitja cama, fang fins al genoll. Per sort estic a prop de l'avituallament. Em canvio el mitjons, però els marxadors que m'havien atrapat, ja han marxat.

Porto 6h i 15 min i 40 km. Molt i molt bé! Torno a anar sol, pero amb la panxa plena i mitjons nous, que es mitja vida, es veu tot diferent. A mesura que perdem desnivell, vaig atrapant marxadors del grupet que m'havia atrapat, que ja van força dispersats. Arribo al punt d'inflexió. Just al passar per una masia, em trobo amb l'avi de la ROMÀNICA, que cada any està al peu del canó oferint aigua als marxadors just després duna pujadeta, que passa per davant del seu mas. És un home gran, però el seu esperit i il·lusió per ajudar als marxadors és bestial.S egurament deu estar prop dels 90 anys, i allà està a quarts de dues del matí , com a voluntari incansable. L'ultim cop que la vaig fer (al 2008) no el vaig veure, i pensava que ja no el tornaria a veure mes. Però alla estava, contant cada participant i dient-nos en quina posició anàvem. El fet de tornarme'l a trobar em dona molta moral de cara a continuar i fer-ho bé. Tot i això, prenc moltes precaucions, sobretot en les baixades amb pedres, ja que encara no tinc el peu al 100%. Quant agafo pistes per això, si el terreny es favorable, intento trotar, dintre de les possiblitats.

Arribo a la riera de merlès, la passo sense dscalçar-me i amunt. Em poc menys de mitja hora arribo a dalt. A partir d'aquest punt el terreny es molt faborable, amb força pista. Estic al km 60 i porto 9h i mitja de marxa. Fa molt fred, aixi que les parades als controls han de ser el mes curtes possibles. Quant em falten uns 5 km per arribar, apago el super frontal que m'han deixat, i intento fer corrents els ultims 2 km. Finalment arribo a Navàs a les 6h:44 del matí, amb 12h i 44 min i, 4800 m de desnivell acomulat i poc mes de 81 km. Les dutxes però, no son on cada any, sino a l'altre punta del poble. Fantàstic!A buscar el cotxe i a anarme'n a donar voltes per Navàs! La dutxa però, em deixa gariabé nou. Arribo a casa amb humor encara de desfer la maleta i col·locar tota la roba i estris. Sona el campanar, les nou del matí. Em poso al llit, que m'ho demana el cos.

Dades GPS

Josep Bosch Collado

Primera cursa per parelles de Catalunya. La gran Follada!!

Són les 10 del matí i em trobo amb la Dolo a Igualada. Ens disposem a participar a la primera carrera per parelles de l'estat:

"La gran Follada d'Igualada"

Quant anem a buscar els dorsals ja veiem un munt de parelles que escalfen pels carrers de a vora les Comes. Recollim els dorsals i ens disposem a fer el mateix que les altres parelles, tot i que avui cau un sol de justícia i no caldrà escalfar massa. La corda de una longituds de poc menys d'un metre el que fa que la coordinació de la parella hagi de ser absoluta. I per acabar-ho de fer tot més estrambòtic, al llarg dels 7 km de recorregut si reparteixen tot un seguit de probes, per realitzar amb la parella.

Amb la Dolo escalfem una mica i entrenem una de les probes que trobarem al final, saltar per sobre d'unes bales de palla!

Finalment anem cap a la sortida, on s'hi fa una petita "performance"...i sortida!! El primer km es realitza per dintre els carrers de la ciutat d'igualada, tot relativament pla, però ja de seguida ens porten per unes pistes forestals. Portem un bon ritme, d'aproximadament 5 min per km.

Abans d'arribar al km 3, la primera de les probes, correr durant 100 metres cara a cara amb la parella, és a dir, que un component correrà d'esquena mentre l'altre ho farà de cara. Em poso jo a correr d'esquena, mentre que la Dolo amb el braç em va guiant i dient-me allà on puc trobar clots.

Seguim amb la carrera, començo a bufar bastant, per sort es baixada i puc recuperar una mica les forces. Just abans del km 5, la segona de les probes, pujar a coll i bé. Està clar que em toca carregar la Dolo, per sort son només 10 metres. Deu ni do com bufo, i ara toca una petita pujada. Tot i les probes, continuem mantenint el ritme de 5 min km. Quant som al km 6 entrem novament a Igualada, i just abans de trepitjar asfalt, la tercera, proba, que es tracta de superar un obstacle urbà, una mena de tanca d'atletisme, potser un pel més alta. La pasem per sota.

Un cop trepitgem asfalt, la Dolo em pregunta com vaig i si vull augmentar el ritme, i li dic que Ok, tot i que estic desitjant que arribi el final. A falta de 300 metres fem la penúltima proba, la de les bales de palla, aixíq ue ens agafem ben fort de la mà, i coordinadament anem saltant per sobre les bales. I ja per acabar la proba reina. Els últims 10 metres de la carrera es fan amb la parella en braços, així que un últim esforç i acabem parant el crono en poc mes de 35 minuts! Hem entrat en la 35 posició de les mes de 200 parelles que participaven. No està gens malament!

Estic fus, però ha valgut la pena. Un isostar, un bossa d'osequis i una bona dutxa per deixar-nos semi-nous, i per recuperar forces, a menjar un parell de pizzes del restaurant italìa (el moro d'igualada, vaja)

Al cap de pocs dies ens diuen els organitzadors que sortim en portada, al regió 7, i certament així és! (tot i que sigui en petitet, al marge de la portada). Amb aquest ja es el segon cop que surto en una revista (el primer, a la runners, a la cursa de cavalls del vent). Serà que soc fotogènic?? no...jo crec que més aviat ha estat gràcies a la Dolo! jejeje

Josep Bosch Collado

Retrobada amb les marxes. MATXOS 2010

Són les 4:10 del matí del diumenge. Feia molts dies que no m'havia de llevar tant dora per anar a fer una marxa. De fet, es una de les marxes que més dora em llevo, i més tard arribo a casa. És veritat, es una de les més dures, és MATXOS.

Surto de casa amb el temps suficient com per arribar a Torelló amb marge per recollir dorsal i parlar amb els companys, molts dels quals feia dies que no veia, ja que aquesta és la meva 1º marxa de la temporada.

A dos de 7 tocats es dona la sortida. Pràcticament deixo amb la paraula a la boca a la Lourdes i em poso a trotar pels carrers de Torelló. Els dos primers km son suaus. Però de seguida enfilem la primera pujada forta de la jornada, el Castell de Torelló. Vaig amb molt de compte, vigilant de col·locar bé el peu, de moment no em fa mal.

Arribo al primer control, 5 minuts abans que l'any anterior, per no haver entrenat en 3 setmanes em sento bé de forces i descansat. Em pasa el Dani del CEI i el Joan d'Alpens. Amb el Joan ens anirem trobant al llarg de tota la marxa, en canvi en Dani està a un nivell superior i no me'l tornaré a trobar. Comencem a pujar el primer dels tres cims que farem, el Bellmunt. No me l'agafo massa fort, i intento sempre mantenir un bon ritme. Quant arribo a dalt, m'hidrato bastant, agafo un entrepà, i avall, amb molta tranquil·litat i precaució. Porto uns 12 km i de moment no em fa mal res.

Arribo al salt del Molí i en Capdevila immortalitza el moment. I tot seguit inicio l'ascensió al Puigsacalm. De fet, havia pensat que, si notava molèsties no faria els cims i optaria per l'opció més curta de la marxa. Però de moment estic bé. Arribo al Puigsacalm, força sencer i saludo al company Rústic, amb el qual intercanvio algunes paraules i avall. Baixada del Puigsacalm força tècnica. Pateixo pel tram de cordes, però al arribar, ja em trobo gent que ho està passant pitjor que jo. Es forma una cúa considerable, i després de força estona, acabem deixant aquest tram enrere. Just abans de creuar la carretera, l'ensurt de la jornada. Em torno a fer una torta al peu dolent. No ha estat gaire forta, si me l'hagués fet a l'altre peu ni la notaria. De fet, penso i provo de convence'm de que no passa res. Soc al km 30, la meitat del recorregut. Segueixo la marxa.

Abans d'arribar al Prat de la Vola, coincideixo amb l'Olga, que està fent el recorregut curt. Faig el tros que queda fins al control amb ella tot explicant-me com li van anar l'eco-trail parisenc. Un cop al control decideixo pujar el Cabrera, el turmell no em fa mal, tot i que el començo a notar inflat. La pujada a l'últim dels tres pics es fa molt dura, i les escales finals em rematen. Em trobo amb en Joan novament, que ho està passant pitjor que jo. Arribo al control molt cansat i decideixo seure uns minutets, hidratar-me bé i ingerir molt sucre. La baixada la faig lentament i amb molta precaució, doncs una altra torta em podria deixar KO novament.

Al arribar de nou al Prat de Vola, coincideixo amb els meus ex companys Solà i Xavi Capdevila. Em menjo una buti no massa gran i segueixo el camí. Només sortir em trobo amb la Bet. pregunto per la resta de companys, la majoria son darrera, menys la Lourdes que és davant, s'ha fet una torta i ha optat per pujar només al Cabrera. Em diu que fa uns tres km que se l'ha trobat, és a dir que deu estar a una distància de 5-6 km. Em queden 20 km per acabar i penso que serà molt difícil atrapar-la.

Vaig per la última pujada, la del coll de Salgueda, no és massa llarga, però si força dreta. Tal com vaig de forces, es farà complicada. Finalment arribo a dalt i em disposo a fer tota la baixada. Porto el turmell força inflat, tot i que no em fa mal. És una baixada força tècnica, però per sort aquest any no hi ha fang, me'n alegro moltíssim! Baixo amb precaució però sense pausa. Em noto molt cansat, i allà on veig que puc fer algun trot, ho faig.

Zona del riu. Enguany no baixa massa aigua, la suficient com per mullar-se la planta dels peus, i en prou feines. Arribo al últim control abans de meta. Menjo una mica i au, últim esforç. Continuo amb la mateixa mentalitat que abans. Caminar a pas lleuger, i fer algun trot amb terreny favorable. Finalment, i quant només em falta 1 km per arribar, sento que em criden. És el Jaume Soler, que ens havíem creuat al Puigsacalm i havia dit que m'atraparia baixant. Fem l'últim km al trot tot comentant com n'arriba a ser de xula aquesta marxa, i també com n'arriba a ser de dura. Finalment l'arribada no és massa espectacular, doncs ens equivoquem de carrer i arribem a la meta per darrera, però bé, només queda en anècdota. El temps final,homologat, 11h48min.

Finalment la Lourdes ha arribat 5 min davant meu, va coixa, s'ha fet una rebrincada important. Ens dutxem i esperem a la resta de companys arribar, tots sans i estalvis. El peu el tinc inflat, però tot i que es va refredant no noto dolor. Potser que la torta no hagi estat tant forta com em pensava. M'acomiado de tothom i cap a casa, on arribo a les 21:30. Deu ni do. La propera serà la Romànica de Navàs, d'aquí tres setmanes, la primera nocturna de la temporada.

Dades GPS:

http://connect.garmin.com/activity/30595401

Josep Bosch Collado

L'esguinç de turmell

El tobillo se lesiona con frecuencia en actividades diarias laborales, deportivas y recreativas. El tobillo, una articulación de tipo bisagra, recibe cargas enormes, especialmente en la carrera o en deportes con giro sobre la extremidad.

Los esguinces del tobillo resultan del desplazamiento hacia dentro o hacia fuera del pie, distendiendo o rompiendo los ligamentos de la cara interna o externa del tobillo. El dolor de un esguince de tobillo es intenso y con frecuencia impide que el individuo pueda trabajar o practicar su deporte durante un periodo variable de tiempo. Sin embargo, con un tratamiento adecuado, los esguinces de tobillo en la mayoría de los casos curan rápidamente y no se convierten en un problema crónico.

TIPOS DE ESGUINCES DE TOBILLO

• Esguinces de primer grado: Son el resultado de la distensión de los ligamentos que unen los huesos del tobillo. La hinchazón es mínima y el paciente puede comenzar la actividad deportiva en dos o tres semanas.
• Esguinces de segundo grado: Los ligamentos se rompen parcialmente, con hinchazón inmediata. Generalmente precisan de un periodo de reposo de tres a seis semanas antes de volver a la actividad normal.
• Esguinces de tercer grado: Son los más graves y suponen la rotura completa de uno o más ligamentos pero rara vez precisan cirugía. Se precisan ocho semanas o más para que los ligamentos cicatricen.

TRATAMIENTO DE LOS ESGUINCES

El objetivo primario del tratamiento es evitar el edema que se produce tras la lesión. La aplicación de hielo es básica en los dos o tres primeros días, junto con la colocación de un vendaje compresivo. Si hay dolor al caminar, debe evitarse el apoyo usando unas muletas para evitar aumentar la lesión. Dependiendo de la severidad de la lesión una férula o un yeso pueden ser efectivos para prevenir mayores daños y acelerar la cicatrización del ligamento.

La movilización del tobillo (flexión y extensión) y trazar círculos con el pie (hacia fuera y hacia dentro), pueden ayudar a reducir la inflamación y previenen la rigidez. Dependiendo de la severidad de la lesión, su médico puede ayudarle con un programa de rehabilitación apropiado para conseguir un retorno rápido a la actividad deportiva.

El tratamiento inicial puede resumirse en cuatro palabras: Reposo, hielo, compresión y elevación.

• Reposo: Es una parte esencial del proceso de recuperación. Si es necesario (háblelo con su médico), elimine toda carga sobre el tobillo lesionado. Si necesita bastones siga los consejos de su médico o fisioterapéuta sobre la forma de usarlos: puede necesitar un apoyo parcial o una descarga completa dependiendo de la lesión y el nivel de dolor. El reposo no impide la realización simultánea de ejercicios en descarga, como la natación o la bicicleta estática.
• Hielo: Llene una bolsa de plástico con hielo triturado y colóquela sobre la zona inflamada. Para proteger la piel, ponga la bolsa de hielo sobre una capa de vendaje elástico empapada en agua fría. Mantener el hielo durante periodos de aproximadamente treinta minutos.
• Compresión: Comprimir la zona lesionada con un vendaje elástico. Éste protege el ligamento lesionado y reduce la inflamación. La tensión del vendaje debe ser firme y uniforme, pero nunca debe estar demasiado apretado.
• Elevación: Mientras se aplica hielo, eleve la zona lesionada por encima del nivel del corazón. Continúe con este procedimiento en las horas siguientes, con el vendaje de compresión colocado.

REHABILITACIÓN

Los dos objetivos de la rehabilitación son:

• Disminuir la inflamación
• Fortalecer los músculos que rodean el tobillo.

La inflamación puede reducirse manteniendo el tobillo lo más elevado posible y con la utilización adecuada de la compresión. Realizar ejercicios para fortalecer el tobillo.

REANUDACIÓN DEL DEPORTE

Para volver a practicar deportes, generalmente se recomienda que la inflamación o el dolor no existan o sean mínimos y que puedan realizarse saltos hacia delante o hacia los lados sobre el tobillo lesionado sin sentir dolor ni inestabilidad. En los esguinces más graves es una buena idea proteger el tobillo con una tobillera o una ortesis para disminuir la probabilidad de nuevos episodios de esguince. Su médico y entrenador deben guiarle en su retorno a la práctica deportiva.

Font:
http://www.traumazamora.org/infopaciente/esguince/esguince.html

1/2 Marató de muntanya Vall del congost

Tot feia preveure que no seria una bona cursa. 24 h abans havia agafat un mal d'estomac, molt característic amb mi. Sense anar més lluny, un dolor similar em va impedir prendre part a la CCC a chamonix, quant ja tenia el dorsal per participar-hi. La nit abans havia dormit poc i no havia descansat massa bé. Però aquest cop vaig decidir prendre la sortida. Com que tenia la possiblitat de plegar a la meitat i fer només mitja marató, m'aferrava a la possiblitat de no tornar a abandonar abans d'hora.

Així que prenc la sortida de la prova reina, la marató. Els primers km es fan molt ràpids, corrent a poc mes de 5 el km. Al passar el km 2, la primera gran rampa, aixi que paro de córrer i obro els pals. La pujada és molt dreta, i al no estar del tot escalfat, les cames fan mal. Pujo per sobre de les 170 ppm, aixi que quant arribo a dalt continuo caminant fins que no m'he recuperat bé. Enfilem un senderol avall i arriba el punt clau de la carrera i dels propers 15 dies. En una de les trialeres poso malament el peu i col·locant tot el meu pes a sobre (que no es poc), em torço el turmell. Una rebrincada molt forta a jutjar pel corredor que tenia darrera meu, ja que el vaig sentir com s'estremia i tot de veure com m'he torçat el peu. M'he fet mal, però no es res penso, mai m'he esguinçat un turmell i m'he fet moltes rebrincades, cap de tant forta com aquesta, per això.... Continuo a un ritme inferior. Molta gent m'avança per tot arreu. Vaig colocant-me en les posicions que em corresponen a la carrera. Completo la primera hora de carrera amb poc més de 6 km a les cames. Arribo al primer avituallament, però no m'entra res, segurament pq l'estomac no està treballant bé. Continuo pujant. Arribo al km 10, el punt mes alt de la carrera, proper als 1100 m. Quant arribo a dalt penso que puc recuperar km, doncs el terreny es favorable . Completo la 2º hora amb 11 km. Quant intento correr per avançar km, un flato terrible m'impedeix córrer al ritme que m'agradaria. així que haig d'afluixar. En aquest punt em pasa en Joan Iborra i li desitjo sort. Pocs km és endavant m'avança el primer corredor dels que faran unicament la mitja (han sortit una hora més tard). Aquest és en Jessed Hernandez, li desitjo sort i m'ho agraeix tot preguntantme si se a quin km estem. Aproximadament al 12 li dic. I desapereix en la llunyania. Tampoc anava massa ràpid penso...Al començar a baixar per senderols una mica més pronunciats, comencen a avançar-me més corredors. Aquests si, avantçant-me en plan kamikaze. Com m'agradaria tenir només la meitat de la seva tècnica. Continuo baixant i continuen avançant-me corredors. Al km 17 començo la 2º pujada de la carrera i és aqui un prenc la decissió de parar a la meitat. Completo la tercera hora de carrera de carrera amb 18 km. La rebrincada que no m'havia semblat res, comença a fer punjades, així que no vull arriscar. Quant finalment arribo a la bifurcació de la mitja amb la marató els hi dic als del control que només faré mita marató, doncs m'he fet una rebrincada i prefereixo no forçar més. Finalment acabo la mitja amb un temps digne per estar lesionat, amb 3h i 51 min.

Al cap de les hores m'cabo adonant que allò que no era res, s'està inflant de mala manera. Tot indica que m'he fet un esguinç al turmell (el 1º de la meva vida) i que hauré d'estar aturat força dies. Fa la pinta que no arribaré a la selva del Camp en condicions.

L'endemà la fisió em confirma el diagnostic, de 10 a 15 dies aturat completament. Tocarà tenir paciència.

Josep Bosch Collado

Diari l'enllaç. Número 416, 11 Març de 2010

Marató de Barcelona 2010

Son les sis del matí del diumenge. Avui toca afontar un dels primers objecius ( i més assequibles) del 2010. Per primer cop intentaré córrer una marató d'asfalt de 42 km. De fet mai he corregut més de 21 km i no l'he preparat massa bé, doncs no he fet cap tirada llarga (+ de 25 Km) per poder-la afrontar amb garanties.

Ens trobem amb els bessons, la mister i el Jordi i decidim anar amb un sol cotxe cap a Barcelona. Aparquem per darrera Montjuïc i tant els bessons com jo ens possem a escalfar molt suament. En aquest moment em trobo amb en Jaume Sole, company de marxes que ja ha participat a la marató en més d'una ocasió. Em dona bons consells per afrontar-la, avituallaments, ritmes...

Em coloco al calaix de sortida al grup de 3h:30-4h:00, a darrera de tot, doncs tinc les llibres de les 4h:00 al meu costat. Tret de sortida! les pulsacions aumenten, però encara som molt lluny de passar per la linia de sortida. No és ben bé fins després de sis minuts i mig que paso sota l'arc de sortida. Ara ja si, comencem. Enfilem la carrtera de sants. És impossible posar un ritme, doncs tot el carrer és una riuada d'atletes. Tampoc vull començar fort, doncs haig de guardar tot el que pugui pel final. Els primer km van saltant, aproximadament a 5:15 el km, quant arribem a la diagonal, ja es pot mantenir un ritme i vaig passant els km aprox a 4:45. Les pulsacions no s'em enfilen i les mantinc entre 155-160. Vaig prou cómode i crec que he agafat el ritme bo.

Paso el km 10 i em prenc un power gel, tal com havia previst. No em ve gens de gust, però se que anirà bé. Al cap de poc avanço a la llebre de les 3h:45. Em trobo força bé i estic guardant tot el que puc. Poc després veig al Jaume Solé, l'avanço i li faig ok amb el dit polze, però no em paro a parlar. Ja se que és lleig, però vaig molt concentrat en gastar el mínim possible. Poc després passem la sagrada familia i ens dirigim cap a la meridiana. Al km 18 començo a veure que ja no vaig tant còmode. Però bé, puc mantenir el ritme i situarme sobre les 160-165 polsacions. Paso la mitja marató amb un temps de 1h:42min. Crec que vaig massa ràpid, hauria d'haver passat almenys 3 min més tard. Però bé, ara m'haig de concentrar en seguir. Al cap d'un parell de km més problemes, l'ipod deixa de funcionar. Ni sem passa pel cap pararme i veure que passa. Segueixo i arribo a l'avituallament del km 25. En aqui faig la 1º parada, bec isostar i em menjo un plátan, en total mig minut, assumible. Ara toca afontar un dels trossos més pesats de la marató, del fórum a pl Glòries i tornar. Les pulsacions es comencen a enfilar i es situen sobre les 170. Anem, malament, estic gastant molt aixi que intento rebaixar el meu ritme per intentar recuperar pulsacions. Aconsegueixo fer-les baixar, però em noto molt cansat. Al km 30 em torno a parar en el mateix avituallament anterior, aquest cop la parada gaiabé arriba al minut. Deu ni do, vaig molt cansat, però falta poc més de 10 km per acabar.

Aqui comença el calvari. Al km 34 m'agafa un "flato" espectacular que m'obliga a parar i caminar durant ben bé un minut. Torno a arrencar, però ara les cames ja no van. Estic corrent amb el cap. Ara estic vivint el que vol dir una marató. Arribo a l'Arc de triomf, i de triomf més aviat poc, passo per sota l'arc caminant i prenen-me un isostar. A partir d'aquest punt el recorregut està a rebentar de gent que et dona ànims. Em sembla estar en mig de l'Alpe d'Huez en el Tour.

Passem la plaça San Jaume. La gent que dona ànims deixa un petit passadís perquè passem els corredors. Com ha canviat la situació respecte la riuada de gent que hi havia a la carretera de Sants. Aquest fet encoratja a seguir corrent i parar el mínim possible. Queden poc menys de 4 km, però al cansament se li suma el dolor de cames. Aquests km es faran eterns. Quant passem pel 40, un "speaker" ens dona ànims, doncs ja tenim la meta a tocar. No obstant, al passar pel km 41 trobo un atleta en una llitera de l'ambulància. Això encara no ha acabat, penso.

Finalment accedim a la zona de valles, ja es veu l'arribada. Aixeco un puny, aixeco els dos, i tot creuant la meta aixeco el dits en l'aire. Si senyor, ja soc maratonià!!! BRAVO! El rellotge de meta marca 3h40 min. El meu Garmin marca 3h:34 min, ja que he fins que no vaig passar per l'arc de sortida no el vaig encendre. Un temps bó, molt bó, la veritat es que esperava estar per sobre de les 3:45, i tot i passar-ho malament en els últims 10 km, he pogut acabar fent una bona marca.Unes noies ens posen una medalla que ens acrediten com a maratonians! Visca!!

A l'arribada saludo als piteus, doncs han arribat tot just darrera meu. Comentem el realment dur que ha estat la marató i ens acomadiem fins a la Selva del Camp, que ja serà diferent. Al cap de 30 minuts d'arribar trobo a la mister, que em felicita pel meu temps, doncs ella tampoc s'esperava pas que fes aquest temps. També saludo el comany Malavé de capellades que ha fet la 2º marató i s'ha situat en 3h:30. També felicito als dos bessons que han estat estratosfèrics, 2h 48 min, tot just la 2º marató que fan. Increible. També aprofito per recordar-lis la juguesca que teniem. Si jo completava una marató, ells farien la Matagalls Montserrat. Jo ja he complert i m'ha semblat el més dur que he fet mai en asfalt. A veure ells quina sorpresa s'emporten fora del seu terreny...
Dades GPS
http://connect.garmin.com/activity/26344678

Josep Bosch Collado

II Marató Pirata Vall del Congost

Corrien prop de un quart de vuit del matí del dissabte quant novament ens trobavem amb els Hoko boys a Aiguafreda per tornar a fer el recorregut de la Marató de la Vall del Congost. Aquest cop també se'ns hi ha sumat la carme, companya de la Dolo a la Marathon des Sables.

La idea era aquest cop arribar a completar el recorregut de la marató, ja que l'última vegada ens vam deixar el tram final.

Comencem a bon ritme, sense pressa, però sense pausa. El dia ha sortit tapat i de tant en tant s'escapa alguna gotellada, però de moment no hi ha ni rastre dels forts vents previstos per aquest cap de setmana. Quant arribem al punt de la mitja marató, portem gairabé 5 hores de ruta, una pel menys temps que el primer cop que vam venir. Ara però cal fer la part dura de la marató, la pujada al tagamanent i a la trona. Un cop som a dalt del Tagamanent, ens parem a dinar, doncs avui hi ha obert el restaurant de dalt el cim. Ens hi estem més estona de la que ens pensavem, així que a correcuita reprenem el cami. En la baixada cap al poble, el Manolo pateix una estrevada muscular, cosa que el merma molt fisicament. Tot i això, en calent es capaç de mantenir el nostre ritme, i és només baixant quant es troba més mermat. Arribem al punt que desconeixem, la part final del recorregut. A partir d'aquí em fan prendre la iniciativa, doncs soc el que porto el track. Tot i això, em despito en alguna ocasió, fet que ens fa fer un parell de quilometres mes del compte.

Finalment però, i amb la llum dels frontals acabem arribant a Aiguafreda, després de 12 hores de ruta, 6500 m de desnivell acomulat i 51 km a les cames. No està malament per preparar la marató de Bacelona, d'aquí 7 dies.Tot i això, caldrà millorar bastant ja que el temps límit per completar-la és de només 9 hores. Tocarà possar-se les piles...

Dades GPS:
http://connect.garmin.com/activity/25778123

Josep Bosch Collado

Entrega de premis de la Copa Catalana de Resistència 2009

El passat dissabte 20 de febrer va tenir lloc a Reus l'acte d'entrega de premis de les marxes tècniques regulades i de la Copa Catalana de Caminades de Resistència 2009. L'acte, que el presidí el nou president de la feec, va començar amb un petit viatge en forma de video que el company Capdevila havia realitzat a través de la seva incansable maquina fotogràfica al llarg de totes les probes que componen la CCCR. Qui més qui menys s'hi va trobar retratat en més de una ocasió i rememorava les experiencies visquedes d'aquelles instantanies amb els company que tenia al costat.

Seguidament, i després de uns breus parlaments de les autoritats es passa a l'entrega de premis de la Copa del 2009. Començaren amb els premiats de les marxes técniques regulades, i seguidament es va seguir amb els premiats amb els de la CCCR. Abans de repartir els galardons del 2009, se'mva fer entrega, juntament amb dos marxadors més del trofeu de l'any anterior, ja que al 2008 se'ns va donar trencat degut a uns problemes de logística.


Seguidament es va començar amb l'entrega de premis dels trofeus corresponents als campionats individuals del 2009. Aquest any no es tractava de cap trofeu, sino de una simple medalla i una plaqueta amb el nom i l'equip. La veritat és que si comparem els trofeus aconseguits al 2007, 2008 i 2009, la progessió de la qualitat del trodeu va disminuïnt. Però bé,això només és una opinió personal, i l'important és obtenir el reconeixement per haver pogut completar més de 1000 km corrent i caminant pels senders del nostre país.


Seguidament es va fer entrega del Campionat de catalunya, on l'equip en el que estava al 2009 (UECANOIA) va tornar a assolir la 1º posició per 3º vegada consecutiva. A cada un dels components de l'equip que vam aconseguir el galardó també se'ns va fer entrega d'una medalla (rèplica exacte de la que ens havien donat per la CCCR).

I finalment va haver-hi l'entrega al millor equip, que també s'ho va endur el meu equip al 2009, UECANOIA. Enguany, però, he canviat d'equip i intentaré ajudar al CEI durant el 2010 a aconseguir tots els exits que he aconseguit durant aquests anys a UECANOIA. La veritat es que aquest any no em plantejo fer la copa, ja que l'objectiu es el UTMB, però si que la utilitzaré com a test per valorar la meva condició de cara al gran repte.

Començaré les proves de resitència a Selva del Camp, a finals de març després d'haver passat un dels primers test de la temporada, la marató de Barcelona.

Josep Bosch Collado

Viladrau - La Garriga 2010: Mooooolt fred!!

Són poc més de les 3 de la matinada quant aquest cop sona el despertador! És una de les marxes que m'és s'ha de matinar. Amb la cara ja ho diem tot, però com diu la Dolo, som uns privilegiats de poder-ho fer, ja que molts del que poden no volen i alguns dels que volen no poden.
Enfilem camí cap a la Garriga, deixem el cotxe a prop de l'arribada, i anem a fer cua per agafar el bus que ens portarà cap al punt de sortida. Mentre fem cua, saludem als companys retrobats de la CCCR, on intercanviant diverses opinions, n'hi ha una que tots compartim. Passarem fred, molt fred.

Quant per fi ens posem a caminar, són 2/4 de 7 del matí. Anem a un ritme alt,hem d'entrar en calor ràpidament. El terra que trepitgem es troba absolutament glassat i la Temperatura deu rondar els -5/-10 ºC. De seguida arribem al primer control de pas, on la coca amb xocolata calenta ens fa acabar d'entrar en calor. No obstant, no podem parar gaire, o tornarem a quedar freds. A partir d'aquí, el pendent augmenta progressivament, i a mesura que guanyem alçada, anem guanyant cm de neu, fins que arribem a l'ermita de Sant Segimon, on les condicions no tenen res a envejar a les del Trail Blanch de Font Romeu. Anem seguint per pistes completament nevades, amb un ben bé un pam de neu. En aquest punt, el "sherpa" Juanito ens va guiant a través de draceres per tal d'arribar el més aviat possible a coll formic. Evidenment, al anar per draceres hem d'obrir traça sobre la neu, i per tant a cada passa s'han d'aixecar les cames com si estiguessim fent "skipping". És un zona on es gasta molta força en rel·lació a la distància que s'avança.
Finalment arribem a collformic. Portem unes 3 hores de marxa i uns 15 km recorreguts.
A partir d'ara, però, el terreny és favorable, i a les pistes del pla de la calma ens possem a trotar en alguna que altra zona.
Després del pla de la calma ens endinssem per uns corriols, possiblement el tram més tècnic de la caminada, fins que finalment anem a parar a una pista. A partir d'aquí la Dolo i un servidor mirem de possar un ritme elevat, per tal d'atrapar al Juanito, la elvira i la rtesta de companys del CEI que es troben per davant. Finalment, just abans d'arribar a l'últim avituallament, aconseguim reagrupar-nos i fer els últims km fins a la Garriga entran tots en grup.

Finalment el membres del CEI acaben entrant entre els 70 primers, una dada que tot i ser una carrera no competitiva, cal destacar, doncs prenien la sortida prop de 1000 marxadors.
I per acabar, una bona dutxa d'aigua calenta, per treure'ns tot el fred de sobre!

Dades GPS:
http://connect.garmin.com/activity/24738172

Josep Bosch Collado

No participació a "La Mitja" 2010

Finalment, i després de unes hores d'incertesa prenc la decissió de no participar en la 24º edició de la mitja de Granollers. Finalment opto per aquesta opció més conservadora ja que les angines que porto arrossegnat des de feia 3 dies així m'ho fan veure.
Tot i això decideixo anar fins a Granollers ja que molts dels companys del CEI i els "Bové Boys" hi pendran part. D'aquesta manera també vaig contribuir a la carrera, possant-me a l'altre costat i animant a tots els companys a assolir els seus objectius.
Els més ràpids, els "Bové Boys" entorn de 1h i 20 min, preparant-se de manera espectauclar per la marató de Barcelona de principis de Març. Després els membres del CEI, entraren en diferents temps en un ample interval que va anar des de 1h 23min fins a 2h i 20 min.
I finalment dinar a la Fonda amb els "Bové Boys" compartint un bon àpat i una bona xerrada dels plans més inmediats.
Com a conlusió dir que tot i que estava en condicions d'haver pogut correr, no vaig arriscar, ja que aquestes molestties que tenia en forma d'angines, les hagués pogut tranformar en un bon problema, si al final de carrera hagués agafat fred...A més també va anar bé per deixar descansar els meus adolorits bessons, molt sobrecarregats per tot el treball acomulat de cara a marató. Veurem la setmana vinent com trampegem la Viladrau-La Garriga. Fins llavors tocarà cuidar-se.

Josep Bosch Collado

I Marató Pirata Vall del Congost

Són a prop de les set del matí quant sona el desperatdor.La dolo i un servidor ens aixequem per anara fer un enrtrenament per la zona del Tagamanent i la Trona. Hem quedat amb uns coneguts de la Dolo i ens han dit que serà un entreno dur, així que més val anar mentalitzats.

Quant arribem a aiguafreda ens trobem amb els coneguts de la Dolo, els "Hoko Boys" (batejats així per dur una marca de roba esportiva anomenada Hoko). Aquests són en Miquel (especialista baixant), en Manolo i el Miguel (especialistes pujant). En Miquel ja ens avisa que la jornada serà dura, que no hi ha cap prova de la copa que s'hi pugui assimilar. Ens dispossem a resseguir el recorregut de la que possiblement sigui la marató de muntanya més dura d'Espanya, la Vall del Congost. Veurem si tenen raó...

Encara no hem sortit del poble i ja enfilem el primer corriol, molt fort. Porten un ritme alt, si tota l'estona van així no se pas si els podrem seguir. Anem fent per corriols (per dir-ho així, ja que més aviat estem obrint traça). Travessem rius i rierols infinitats de vegades, fins que arribem a la primera pujada llarga del dia. En MIquel ens torna a a avisar, que serà molt dura. Anem fent fins que tinc la curiositat de mirar el GPS. Portem gairabé 3 hores i només hem fet 10 km!! En Miquel ens informa que som en el punt més alt del recorregut,a gariabé 1100 m. Realment el terreny és un trenca cames constant, amb pujades i baixades no massa llargues però si altament tècniques. Ens toca afontar una baixada llarga i amb algun tram força tècnic fins que arribem a la mitja marató. 5 hores de ruta, en Miguel fa broma i diu que anem fora de control.

Comença la segona part del recorregut i ja nes avisen que és més dura que la primera, doncs comencem amb una pujada terriblement dreta, que després d'algun trencacames ens portarà fins al castell del Tagamanent, passant per la pujada del purgatori. Amb aquest nom, ens comencem a imaginar com pot ser....

Un cop a dalt, decidim parar a dinar en una zona amb prou sol. Però no ens podem entretenir pas massa, doncs encara queden 15 km per acabar. Al arribar al poble de Tagamanent en Miquel es despista i perdem les fites que guiaven el camí, així que hem de fer alguna parada suplementaria, per preguntar a la gent del poble on agafar el camí correcte. Un cop tornem a ser a la ruta, afrontem la última gran agulla del dia, la pujada a la Trona. Comencem amb poc pendent, però a mesura que avancem metres la pujada es va enfilant, fins que es fa terriblement dura. Un cop a dalt, no ens entretenim, doncs el vent bufa fort i ens podriem refredar. Toca baixar, més que per un corriol, per un torrent de muntanya molt escarpat i terriblement tècnic.

Un cop a la pista ens quedaria fer una última pujada, però com no portem GPS i s'està a punt de fer fosc, desisitim i agafem la pista que ens portarà fins a aguafreda en un parell de quilometres.

Acavem l'entreno força satisfets, i traiem un parell de conclusions. Realment la marató, tot i que no l'hem acabat de completar és de les dures, doncs estem fregant els 4000 m de desnivell positiu en 43 km. Aquest desnivell es comparable amb el de la Núria-Queralt, amb la diferència que allà és fa més del doble de quilometratge. La segona conclusió és que s'ha d'anar més ben preparat, l'autosuficiencia que duiem era insuficient per aguantar 11 hores de marató tant dura com aquestaNomés portavem barretes, algun power gel (dinar a banda) i un litro i mig d'aigua.

Si hi ha una segona edició mirarem d'estar el suficienment preparats per poder fer el recorregut complert, i també portar les suficients reserves com per afontar la marató des del principi. Npmés queda esperar fins al 27 de Febrer per saber si ho complirem. Segur que si!

Dades GPS:
http://connect.garmin.com/activity/23706425

Josep Bosch Collado

Cursa del Barri de Sant Antoni 2010

Son les 6:45 i em torna a sonar el despertador, de nou en diumenge. Fa només 4 hores que m’he posat al llit. Tot i això ho tinc tot a punt, així he pogut dormir més estona i no entretindrem gaire. Me’n vaig cap a Barcelona per córrer la cursa del barri de Sant Antoni, de 10 Km d’asfalt

Allà em trobo amb la Lourdes i decidim que després de la cursa, si surten el temps, anirem a fer unes cerveses per celebrar-ho! Ens anem cap als salesians de Rocafort, escola on hi ha la recollida de dorsals i el guarda-roba. Encara ens dona temps de fer un petit escalfament i saludar alguns dels companys del món del running.

10 Minuts abans de l’inici ens col•loquem a la sortida, que ja es troba a rebentar de gent, fet que fa que sortim força enrere. Just davant nostre es troben en Xavier Bonastre, L’Arcadi Alibles i l’Albert Berraondo, comentant que un temps de 45 minuts el podrien donar per bo. Si tot va bé, hauria de quedar per davant seu, penso. Sona el tret d’inici, però no arribem a passar per la línia de sortida ben ve fins a un minut després. M’acomiado de la Lourdes i li desitjo sort.

Al llarg del primer km gasto molta energia, doncs em dedico a avançar a molta gent i buscar el meu lloc en carrera. Intento seguir el ritme de dos corredors que porto davant, però poc a poc es van escapant. Porten un bon ritme. És una cursa força plana i fa que pugui mantenir un ritme constant i força elevat, entorn del 85-90%. Arribo al km 5 amb 20:30. Vaig bé, i l’objectiu de baixar de 42 minuts es a l’abast si no m’he equivocat de ritme a la primera volta. Al començar la segona volta, agafo aigua a l’avituallament, fet que em fa perdre algun segon. Em sembla que no ho necessitava. Intento mantenir el ritme, però, sense adonar-me’n l’abaixo, i tardo uns tres segons més per quilòmetre. Entorn del quilòmetre 7 em trobo el Josep Tarragó i ens donem ànims. El pas per la Gran Via es fa extremadament llarg, però quant la deixem enrere ja només queda un quilòmetre, així que s’activa el mecanisme d’esforç màxim i faig augmentar les meves pulsacions, estic treballant gairebé al 90-95% de la meva capacitat. Completo el darrer km en poc menys de 4 minuts i acabo parant el crono amb 41:20 (temps real) rebaixant en un 1:10 la marca que tenia dels 10 urbans de Manresa.

Al arribar saludo al company Malavé de Capellades que s’ha quedat a només 11 segons de baixar dels 40, una maquina. També saludo als companys d’Igualada que han entrat abans que jo, en Jordi Carpi, El Roberto i el Sergio, que han baixat de 37 minuts. Autèntiques màquines d’asfalt. Al cap de poc arriba la Lourdes, que també ha complert el seu objectiu de baixar dels 50 minuts. Com que els dos hem assolit els nostres objectius ens n’ anem a celebrar-ho a fer un parell de rondes de cerveses i braves. Ens ho Mereixem.

Josep Bosch Collado

Mitja Marató de Terrassa 2010

Són les 7:45 del matí del 17 de gener. Tot just fa 4 hores que m'he posat al llit. Però bé, com si fos una droga, les ganes de participar en una nova mitja em fan aixecar del llit.

Confio en que el meu GPS em porti a lloc. Finalment aparco força a la vora del punt de sortida. Quant soc al vestuari, em truca el presi, doncs ell ja ha arribat. També arriba la Lourdes, i aprofitem que estem frescos per fer-nos una foto, tots bens sonrrients encara. Escalfem molt lleugerament i ens col•loquem a darrera de tot del bloc. Ens desitgem sort i prenenm la sortida!

Els primers km sóm força lents, intento avançar tota la gent que puc, però en tinc molta per davant i sovint haig d'adaptar-me al ritme dels demés corredors, doncs no hi ha espai per passar. Fins que no portem ben bé 4 km no soc capaç d'agafar un ritme adecuat per les meves condicions. Apreto una mica doncs estem baixant i em sento bé tot i haver dormit poc. De seguida passo pel km 7 amb un temps de 32 min. Vaig per fer 1h36 penso. No està malament. Però de seguida comencem a pujar. Una pujada que no es massa forta però si que es fa molt llarga, gairabé 3 km de pendent constant. Paso pel 10000 amb 46 minuts. Vaig bé de temps. A partir d'aquí la mitja comença a ser un trencacames amb plans, pujades curtes i baixades curtes, és a dir, un rebentador de ritmes. Paso pel km 14 amb 1h04, de moment estic aconseguint mantenir força bé el ritme que duia d'inici. De seguida comencem a baixar, i baixem fins al km 18, a partir d'aqui agafem la rambla d'egara, que també és en pujada. L'agafo bastant fort, doncs penso que és la última pujada. Però aquesta sembla no acabar-se mai i van saltant els km 19, 20, 21 i tal com van saltant els km el meu ritme va disminuint proporcionalment al augment de les meves pulsacions. He començat a pujar massa fort i ho estic pagant. Fins i tot se'm passa pel cap posar-me a caminar, però queden pocs km així que apreto les dents i aguanto com bonament puc. Finalment sprint en els últims 100 metres i acabo parant el crono amb 1h36:18. He estat capaç de mantenir el ritme al llarg de tota la mitja.

L'he trobat extremadament dura, sobretot el tros final doncs no em pensava que la pujada fos tant llarga. Tot i no haver fet MMP, m'he quedat a poc mes de 40 segons, i per la duresa de la mitja dono el temps per bó.

Avui em toca a mi convidar i acabar la jornada assegut tranquilament degustant una clareta i una bona tapa de braves. Pròxima parada diumenge que bé, en el 10000 del barri de sant antoni!

Josep Bosch Collado

Raquetes de Neu. Port del Compte-Tuixent 2010

Després d’encetar un nou any amb molt fred i neu, què millor que aprofitar-ho anant a fer una ruta amb raquetes. De tal manera ens trobem a mitja tarda del dissabte amb la Dolo a Granollers. La nostra intenció és fer nit a Sant Llorenç de Morunys, al peu del Port del Compte, així ja no ens tocarà matinar d’una manera tant salvatge l’endemà. Ja arribaran les proves de la CCCR on ho haurem de fer, però si ara ens ho podem estalviar, millor que millor. Anem pujant xino-xano, cal anar amb compte amb la carretera aquests dies. Com que el viatge és llarg, aprofitem per posar-nos al dia dels reptes d’aquest 2010 que tot just comença: Marató, Sables, Vall Nord, UTMB... Res fora del normal, el típic que faria una persona standar...

Arribem a Sant Llorenç, i fa un fred terrible. Decidim anar a sopar aviat en un restaurant que el piteu Maurici ens ha recomanat. Una bona amanida de pasta i unes bones pizzes per omplir la panxa de dos esportistes abans de la prova. Tornem a la pensió i ens posem al llit. Ens hem d’estrenar en quelcom que no hem fet mai. Toca descansar.

A les vuit del matí hem quedat amb el Fermí i la Maria, que seran els nostres mestres i ens guiaran i aconsellaran al llarg de la prova. Esmorzem tots junts a la fonda Casa Joan, i allí coincidim amb moltes cares conegudes de la CCCR que també participaran a la prova de raquetes (entre d’altres, saludem al compi Jordi de Riudecols). Pugem cap a l’estació d’esquí i la primera dificultat és saber on es troba la sortida, doncs no trobem cap indicació de la organització. Finalment ens informen que la sortida és a dos quilòmetres més amunt de l’estació d’esquí del Port del Compte. Per sort, anem amb el 4x4 del Fermí, que puja sense problemes per les carreteres nevades de l’estació. Quant finalment arribem al punt de sortida, ens comuniquen que la sortida s’endarrerirà uns 30 minuts. Sort, doncs encara havíem de recollir els dorsals i calçar-nos les raquetes.

Finalment prenem la sortida! La sensació és molt semblant a la de caminar, amb petits matisos. El moviment d’alçada del peu és sensiblement diferent, i la separació dels peus també ho és, ja que les raquetes tenen una amplada determinada, i si caminéssim de manera normal ens les estaríem trepitjant constantment. Es podria resumir en que és semblant a caminar amb una lleugera sensació “d’ànec”. Comencem la caminada (raquetada?) amb tota la roba d’abric que portem a sobre. L’inici es fa amb lleugera pendent, i aquí en Fermí ens dóna unes classes sobre el tipus d’inclinacions que podem trobar. En aquest cas ens trobem fent “un falso llano con algo de pendiente”. A mesura que anem guanyant alçada, anem descobrint els paisatges que ens regala aquesta prova. Des de la nostra posició podem veure Montserrat emergint d’un mar de núvols. Situat més a l’oest viem la serra del Montseny. La veritat és que des d’on estem sembla mentida que la distància entre aquests dos massissos sigui de més de 80 km. També emergeix d’entre els núvols la Mola, el Pedraforca, molt més proper i d’altres cims emblemàtics del país.

No ens podem entretenir pas massa estona, doncs a la que parem de seguida ens refredem i el fred ens cala ràpid. Fem una baixada forta i arribem a la meitat de la prova. Ens queda una pujada forta per endavant i a partir d’allà tot serà baixada fins a Tuixent. El Fermí ens ha preparat uns fabulós entrepà i decidim que ens el menjarem un cop siguem a dalt de tot, doncs els quatre comencem a tenir gana. Comencem a pujar per un fort pendent. El Fermí i la Maria ens aconsellen que col·loquem “l’alça” a la raqueta. L’alça és un dispositiu en forma de U que evita que el taló arribi fins a la raqueta en zones de forta pendent. Aquest fet afavoreix la tracció de la raqueta i aprofita millor la força que li donem. La pujada no és gaire llarga així que de seguida que arribem a dalt ens cruspim els entrepans que ha preparat en Fermí. Un nou plat de la sèrie “Nouvell Cuisine: una vida hippy”, un col·leccionable endegat pel Fermí i que ha commocionat i sorprès a tot el món culinari. Una mescla d’ingredients (pa d’anous, tomàquet, xampinyons, enciam, i una salsa secreta) que li donen un gust especial i molt bo. L’entrepà té la mida justa per treure’ns la gana que portem i no afartar-nos massa doncs encara ens queda una llarga baixada fins al final. Comencem a baixar i el grupet de 4 es separa en dos, perquè m’haig d’aturar ja que la raqueta m’apreta força el turmell en la baixada i el Fermí m’ajuda a destensar-la. Aquests pocs segons que hem estat aturats fa que ens haguem de posar a córrer per atrapar el grup femení que ha agafat un ritme “endimoniat”. Finalment i pocs metres abans del final aconseguim ajuntar els dos grups i acabem fent-nos la foto final a dalt del podi. Un petit avituallament a l’arribada posa el punt final a la prova.

Ens toca esperar l’autocar de tornada cap a Port del Compte on hem deixat el 4x4. Mentre esperem aprofitem per fer un cafetó a l’estació. Una trucada del Maurici dient que s’ofereix voluntari per recollir-nos i portar-nos de nou cap a Sant Llorenç, fa que novament ens separem. Ja que l’autocar de l’organització arriba abans que en Maurici i la Maria i el Fermí decideixen pujar-hi. Tot i això ens retrobem al cap de poc a Sant Llorenç i acabem de redistribuir les bosses que havíem deixat en un i altre cotxe. Ens acomiadem del Fermí i la Maria, ells van tirant poc a poc cap a Barcelona. Mentrestant la Dolo i el Pep es queden a dinar convidats pel Maurici.

Amb la panxa plena iniciem el viatge de tornada, viatge que es fa plàcid rememorant les experiències viscudes al llarg del cap de setmana. Repetirem el que hem fet? Espero que sí, ja que em viscut emocions noves i molt gratificants!!

Josep Bosch Collado & Dolo Puig Puig