Raquetes de Neu. Port del Compte-Tuixent 2010

Després d’encetar un nou any amb molt fred i neu, què millor que aprofitar-ho anant a fer una ruta amb raquetes. De tal manera ens trobem a mitja tarda del dissabte amb la Dolo a Granollers. La nostra intenció és fer nit a Sant Llorenç de Morunys, al peu del Port del Compte, així ja no ens tocarà matinar d’una manera tant salvatge l’endemà. Ja arribaran les proves de la CCCR on ho haurem de fer, però si ara ens ho podem estalviar, millor que millor. Anem pujant xino-xano, cal anar amb compte amb la carretera aquests dies. Com que el viatge és llarg, aprofitem per posar-nos al dia dels reptes d’aquest 2010 que tot just comença: Marató, Sables, Vall Nord, UTMB... Res fora del normal, el típic que faria una persona standar...

Arribem a Sant Llorenç, i fa un fred terrible. Decidim anar a sopar aviat en un restaurant que el piteu Maurici ens ha recomanat. Una bona amanida de pasta i unes bones pizzes per omplir la panxa de dos esportistes abans de la prova. Tornem a la pensió i ens posem al llit. Ens hem d’estrenar en quelcom que no hem fet mai. Toca descansar.

A les vuit del matí hem quedat amb el Fermí i la Maria, que seran els nostres mestres i ens guiaran i aconsellaran al llarg de la prova. Esmorzem tots junts a la fonda Casa Joan, i allí coincidim amb moltes cares conegudes de la CCCR que també participaran a la prova de raquetes (entre d’altres, saludem al compi Jordi de Riudecols). Pugem cap a l’estació d’esquí i la primera dificultat és saber on es troba la sortida, doncs no trobem cap indicació de la organització. Finalment ens informen que la sortida és a dos quilòmetres més amunt de l’estació d’esquí del Port del Compte. Per sort, anem amb el 4x4 del Fermí, que puja sense problemes per les carreteres nevades de l’estació. Quant finalment arribem al punt de sortida, ens comuniquen que la sortida s’endarrerirà uns 30 minuts. Sort, doncs encara havíem de recollir els dorsals i calçar-nos les raquetes.

Finalment prenem la sortida! La sensació és molt semblant a la de caminar, amb petits matisos. El moviment d’alçada del peu és sensiblement diferent, i la separació dels peus també ho és, ja que les raquetes tenen una amplada determinada, i si caminéssim de manera normal ens les estaríem trepitjant constantment. Es podria resumir en que és semblant a caminar amb una lleugera sensació “d’ànec”. Comencem la caminada (raquetada?) amb tota la roba d’abric que portem a sobre. L’inici es fa amb lleugera pendent, i aquí en Fermí ens dóna unes classes sobre el tipus d’inclinacions que podem trobar. En aquest cas ens trobem fent “un falso llano con algo de pendiente”. A mesura que anem guanyant alçada, anem descobrint els paisatges que ens regala aquesta prova. Des de la nostra posició podem veure Montserrat emergint d’un mar de núvols. Situat més a l’oest viem la serra del Montseny. La veritat és que des d’on estem sembla mentida que la distància entre aquests dos massissos sigui de més de 80 km. També emergeix d’entre els núvols la Mola, el Pedraforca, molt més proper i d’altres cims emblemàtics del país.

No ens podem entretenir pas massa estona, doncs a la que parem de seguida ens refredem i el fred ens cala ràpid. Fem una baixada forta i arribem a la meitat de la prova. Ens queda una pujada forta per endavant i a partir d’allà tot serà baixada fins a Tuixent. El Fermí ens ha preparat uns fabulós entrepà i decidim que ens el menjarem un cop siguem a dalt de tot, doncs els quatre comencem a tenir gana. Comencem a pujar per un fort pendent. El Fermí i la Maria ens aconsellen que col·loquem “l’alça” a la raqueta. L’alça és un dispositiu en forma de U que evita que el taló arribi fins a la raqueta en zones de forta pendent. Aquest fet afavoreix la tracció de la raqueta i aprofita millor la força que li donem. La pujada no és gaire llarga així que de seguida que arribem a dalt ens cruspim els entrepans que ha preparat en Fermí. Un nou plat de la sèrie “Nouvell Cuisine: una vida hippy”, un col·leccionable endegat pel Fermí i que ha commocionat i sorprès a tot el món culinari. Una mescla d’ingredients (pa d’anous, tomàquet, xampinyons, enciam, i una salsa secreta) que li donen un gust especial i molt bo. L’entrepà té la mida justa per treure’ns la gana que portem i no afartar-nos massa doncs encara ens queda una llarga baixada fins al final. Comencem a baixar i el grupet de 4 es separa en dos, perquè m’haig d’aturar ja que la raqueta m’apreta força el turmell en la baixada i el Fermí m’ajuda a destensar-la. Aquests pocs segons que hem estat aturats fa que ens haguem de posar a córrer per atrapar el grup femení que ha agafat un ritme “endimoniat”. Finalment i pocs metres abans del final aconseguim ajuntar els dos grups i acabem fent-nos la foto final a dalt del podi. Un petit avituallament a l’arribada posa el punt final a la prova.

Ens toca esperar l’autocar de tornada cap a Port del Compte on hem deixat el 4x4. Mentre esperem aprofitem per fer un cafetó a l’estació. Una trucada del Maurici dient que s’ofereix voluntari per recollir-nos i portar-nos de nou cap a Sant Llorenç, fa que novament ens separem. Ja que l’autocar de l’organització arriba abans que en Maurici i la Maria i el Fermí decideixen pujar-hi. Tot i això ens retrobem al cap de poc a Sant Llorenç i acabem de redistribuir les bosses que havíem deixat en un i altre cotxe. Ens acomiadem del Fermí i la Maria, ells van tirant poc a poc cap a Barcelona. Mentrestant la Dolo i el Pep es queden a dinar convidats pel Maurici.

Amb la panxa plena iniciem el viatge de tornada, viatge que es fa plàcid rememorant les experiències viscudes al llarg del cap de setmana. Repetirem el que hem fet? Espero que sí, ja que em viscut emocions noves i molt gratificants!!

Josep Bosch Collado & Dolo Puig Puig