Cursa del Barri de Sant Antoni 2010

Son les 6:45 i em torna a sonar el despertador, de nou en diumenge. Fa només 4 hores que m’he posat al llit. Tot i això ho tinc tot a punt, així he pogut dormir més estona i no entretindrem gaire. Me’n vaig cap a Barcelona per córrer la cursa del barri de Sant Antoni, de 10 Km d’asfalt

Allà em trobo amb la Lourdes i decidim que després de la cursa, si surten el temps, anirem a fer unes cerveses per celebrar-ho! Ens anem cap als salesians de Rocafort, escola on hi ha la recollida de dorsals i el guarda-roba. Encara ens dona temps de fer un petit escalfament i saludar alguns dels companys del món del running.

10 Minuts abans de l’inici ens col•loquem a la sortida, que ja es troba a rebentar de gent, fet que fa que sortim força enrere. Just davant nostre es troben en Xavier Bonastre, L’Arcadi Alibles i l’Albert Berraondo, comentant que un temps de 45 minuts el podrien donar per bo. Si tot va bé, hauria de quedar per davant seu, penso. Sona el tret d’inici, però no arribem a passar per la línia de sortida ben ve fins a un minut després. M’acomiado de la Lourdes i li desitjo sort.

Al llarg del primer km gasto molta energia, doncs em dedico a avançar a molta gent i buscar el meu lloc en carrera. Intento seguir el ritme de dos corredors que porto davant, però poc a poc es van escapant. Porten un bon ritme. És una cursa força plana i fa que pugui mantenir un ritme constant i força elevat, entorn del 85-90%. Arribo al km 5 amb 20:30. Vaig bé, i l’objectiu de baixar de 42 minuts es a l’abast si no m’he equivocat de ritme a la primera volta. Al començar la segona volta, agafo aigua a l’avituallament, fet que em fa perdre algun segon. Em sembla que no ho necessitava. Intento mantenir el ritme, però, sense adonar-me’n l’abaixo, i tardo uns tres segons més per quilòmetre. Entorn del quilòmetre 7 em trobo el Josep Tarragó i ens donem ànims. El pas per la Gran Via es fa extremadament llarg, però quant la deixem enrere ja només queda un quilòmetre, així que s’activa el mecanisme d’esforç màxim i faig augmentar les meves pulsacions, estic treballant gairebé al 90-95% de la meva capacitat. Completo el darrer km en poc menys de 4 minuts i acabo parant el crono amb 41:20 (temps real) rebaixant en un 1:10 la marca que tenia dels 10 urbans de Manresa.

Al arribar saludo al company Malavé de Capellades que s’ha quedat a només 11 segons de baixar dels 40, una maquina. També saludo als companys d’Igualada que han entrat abans que jo, en Jordi Carpi, El Roberto i el Sergio, que han baixat de 37 minuts. Autèntiques màquines d’asfalt. Al cap de poc arriba la Lourdes, que també ha complert el seu objectiu de baixar dels 50 minuts. Com que els dos hem assolit els nostres objectius ens n’ anem a celebrar-ho a fer un parell de rondes de cerveses i braves. Ens ho Mereixem.

Josep Bosch Collado

Mitja Marató de Terrassa 2010

Són les 7:45 del matí del 17 de gener. Tot just fa 4 hores que m'he posat al llit. Però bé, com si fos una droga, les ganes de participar en una nova mitja em fan aixecar del llit.

Confio en que el meu GPS em porti a lloc. Finalment aparco força a la vora del punt de sortida. Quant soc al vestuari, em truca el presi, doncs ell ja ha arribat. També arriba la Lourdes, i aprofitem que estem frescos per fer-nos una foto, tots bens sonrrients encara. Escalfem molt lleugerament i ens col•loquem a darrera de tot del bloc. Ens desitgem sort i prenenm la sortida!

Els primers km sóm força lents, intento avançar tota la gent que puc, però en tinc molta per davant i sovint haig d'adaptar-me al ritme dels demés corredors, doncs no hi ha espai per passar. Fins que no portem ben bé 4 km no soc capaç d'agafar un ritme adecuat per les meves condicions. Apreto una mica doncs estem baixant i em sento bé tot i haver dormit poc. De seguida passo pel km 7 amb un temps de 32 min. Vaig per fer 1h36 penso. No està malament. Però de seguida comencem a pujar. Una pujada que no es massa forta però si que es fa molt llarga, gairabé 3 km de pendent constant. Paso pel 10000 amb 46 minuts. Vaig bé de temps. A partir d'aquí la mitja comença a ser un trencacames amb plans, pujades curtes i baixades curtes, és a dir, un rebentador de ritmes. Paso pel km 14 amb 1h04, de moment estic aconseguint mantenir força bé el ritme que duia d'inici. De seguida comencem a baixar, i baixem fins al km 18, a partir d'aqui agafem la rambla d'egara, que també és en pujada. L'agafo bastant fort, doncs penso que és la última pujada. Però aquesta sembla no acabar-se mai i van saltant els km 19, 20, 21 i tal com van saltant els km el meu ritme va disminuint proporcionalment al augment de les meves pulsacions. He començat a pujar massa fort i ho estic pagant. Fins i tot se'm passa pel cap posar-me a caminar, però queden pocs km així que apreto les dents i aguanto com bonament puc. Finalment sprint en els últims 100 metres i acabo parant el crono amb 1h36:18. He estat capaç de mantenir el ritme al llarg de tota la mitja.

L'he trobat extremadament dura, sobretot el tros final doncs no em pensava que la pujada fos tant llarga. Tot i no haver fet MMP, m'he quedat a poc mes de 40 segons, i per la duresa de la mitja dono el temps per bó.

Avui em toca a mi convidar i acabar la jornada assegut tranquilament degustant una clareta i una bona tapa de braves. Pròxima parada diumenge que bé, en el 10000 del barri de sant antoni!

Josep Bosch Collado

Raquetes de Neu. Port del Compte-Tuixent 2010

Després d’encetar un nou any amb molt fred i neu, què millor que aprofitar-ho anant a fer una ruta amb raquetes. De tal manera ens trobem a mitja tarda del dissabte amb la Dolo a Granollers. La nostra intenció és fer nit a Sant Llorenç de Morunys, al peu del Port del Compte, així ja no ens tocarà matinar d’una manera tant salvatge l’endemà. Ja arribaran les proves de la CCCR on ho haurem de fer, però si ara ens ho podem estalviar, millor que millor. Anem pujant xino-xano, cal anar amb compte amb la carretera aquests dies. Com que el viatge és llarg, aprofitem per posar-nos al dia dels reptes d’aquest 2010 que tot just comença: Marató, Sables, Vall Nord, UTMB... Res fora del normal, el típic que faria una persona standar...

Arribem a Sant Llorenç, i fa un fred terrible. Decidim anar a sopar aviat en un restaurant que el piteu Maurici ens ha recomanat. Una bona amanida de pasta i unes bones pizzes per omplir la panxa de dos esportistes abans de la prova. Tornem a la pensió i ens posem al llit. Ens hem d’estrenar en quelcom que no hem fet mai. Toca descansar.

A les vuit del matí hem quedat amb el Fermí i la Maria, que seran els nostres mestres i ens guiaran i aconsellaran al llarg de la prova. Esmorzem tots junts a la fonda Casa Joan, i allí coincidim amb moltes cares conegudes de la CCCR que també participaran a la prova de raquetes (entre d’altres, saludem al compi Jordi de Riudecols). Pugem cap a l’estació d’esquí i la primera dificultat és saber on es troba la sortida, doncs no trobem cap indicació de la organització. Finalment ens informen que la sortida és a dos quilòmetres més amunt de l’estació d’esquí del Port del Compte. Per sort, anem amb el 4x4 del Fermí, que puja sense problemes per les carreteres nevades de l’estació. Quant finalment arribem al punt de sortida, ens comuniquen que la sortida s’endarrerirà uns 30 minuts. Sort, doncs encara havíem de recollir els dorsals i calçar-nos les raquetes.

Finalment prenem la sortida! La sensació és molt semblant a la de caminar, amb petits matisos. El moviment d’alçada del peu és sensiblement diferent, i la separació dels peus també ho és, ja que les raquetes tenen una amplada determinada, i si caminéssim de manera normal ens les estaríem trepitjant constantment. Es podria resumir en que és semblant a caminar amb una lleugera sensació “d’ànec”. Comencem la caminada (raquetada?) amb tota la roba d’abric que portem a sobre. L’inici es fa amb lleugera pendent, i aquí en Fermí ens dóna unes classes sobre el tipus d’inclinacions que podem trobar. En aquest cas ens trobem fent “un falso llano con algo de pendiente”. A mesura que anem guanyant alçada, anem descobrint els paisatges que ens regala aquesta prova. Des de la nostra posició podem veure Montserrat emergint d’un mar de núvols. Situat més a l’oest viem la serra del Montseny. La veritat és que des d’on estem sembla mentida que la distància entre aquests dos massissos sigui de més de 80 km. També emergeix d’entre els núvols la Mola, el Pedraforca, molt més proper i d’altres cims emblemàtics del país.

No ens podem entretenir pas massa estona, doncs a la que parem de seguida ens refredem i el fred ens cala ràpid. Fem una baixada forta i arribem a la meitat de la prova. Ens queda una pujada forta per endavant i a partir d’allà tot serà baixada fins a Tuixent. El Fermí ens ha preparat uns fabulós entrepà i decidim que ens el menjarem un cop siguem a dalt de tot, doncs els quatre comencem a tenir gana. Comencem a pujar per un fort pendent. El Fermí i la Maria ens aconsellen que col·loquem “l’alça” a la raqueta. L’alça és un dispositiu en forma de U que evita que el taló arribi fins a la raqueta en zones de forta pendent. Aquest fet afavoreix la tracció de la raqueta i aprofita millor la força que li donem. La pujada no és gaire llarga així que de seguida que arribem a dalt ens cruspim els entrepans que ha preparat en Fermí. Un nou plat de la sèrie “Nouvell Cuisine: una vida hippy”, un col·leccionable endegat pel Fermí i que ha commocionat i sorprès a tot el món culinari. Una mescla d’ingredients (pa d’anous, tomàquet, xampinyons, enciam, i una salsa secreta) que li donen un gust especial i molt bo. L’entrepà té la mida justa per treure’ns la gana que portem i no afartar-nos massa doncs encara ens queda una llarga baixada fins al final. Comencem a baixar i el grupet de 4 es separa en dos, perquè m’haig d’aturar ja que la raqueta m’apreta força el turmell en la baixada i el Fermí m’ajuda a destensar-la. Aquests pocs segons que hem estat aturats fa que ens haguem de posar a córrer per atrapar el grup femení que ha agafat un ritme “endimoniat”. Finalment i pocs metres abans del final aconseguim ajuntar els dos grups i acabem fent-nos la foto final a dalt del podi. Un petit avituallament a l’arribada posa el punt final a la prova.

Ens toca esperar l’autocar de tornada cap a Port del Compte on hem deixat el 4x4. Mentre esperem aprofitem per fer un cafetó a l’estació. Una trucada del Maurici dient que s’ofereix voluntari per recollir-nos i portar-nos de nou cap a Sant Llorenç, fa que novament ens separem. Ja que l’autocar de l’organització arriba abans que en Maurici i la Maria i el Fermí decideixen pujar-hi. Tot i això ens retrobem al cap de poc a Sant Llorenç i acabem de redistribuir les bosses que havíem deixat en un i altre cotxe. Ens acomiadem del Fermí i la Maria, ells van tirant poc a poc cap a Barcelona. Mentrestant la Dolo i el Pep es queden a dinar convidats pel Maurici.

Amb la panxa plena iniciem el viatge de tornada, viatge que es fa plàcid rememorant les experiències viscudes al llarg del cap de setmana. Repetirem el que hem fet? Espero que sí, ja que em viscut emocions noves i molt gratificants!!

Josep Bosch Collado & Dolo Puig Puig